La teràpia familiar

En aquesta entrada al bloc, m’agradaria fer un petit tast al món de la teràpia familiar com ens va recomanar l’Ernest. El meu interès per fer aquesta entrada al bloc, es deu a que m’he adonat de que no se gairebé res sobre aquesta teràpia, no conec els seus beneficis ni les seves característiques.
És per això que m’agradaria explicar una mica què és la teràpia familiar i quines són les seves característiques, de tal manera que pugueu informar-vos-en una mica si no ho heu fet fins ara.

Què és la teràpia familiar?
La Psicoteràpia familiar és un mètode psicoterapèutic per al tractament de famílies. El seu àmbit d’intervenció no es basa en el pacient individual sinó en la família com un tot, com una unió. Un dels seus objectius principals és crear una nova manera de viure.

Les característiques de la teràpia familiar són:

1.- Hi ha més de dues persones i la interacció no és confidencial.
2.-La interacció no verbal assumeix una importància primària, paral·lela a la verbal.
3.-És enormement variable.
4.- La relació té com propòsit definit canvis en el sistema familiar d'interacció, no el canvi de cadascun dels seus individus. Els canvis individuals són secundaris al canvi en el sistema familiar.

Abans de dur a terme la teràpia, el psicòleg ha de fer una avaluació familiar per veure el tipus de teràpia que la família. Així doncs, l’avaluació familiar determina com la família influència i és influenciada per la conducta i símptomes dels seus membres.
Un cop realitzada aquesta avaluació, el terapeuta pot decidir si és convenient una teràpia individual (depenent dels problemes que la família presenta i de l'avaluació dels recursos, de la motivació i de la disponibilitat dels membres per a una teràpia d'aquest tipus) o bé una teràpia familiar.

Quan ja s'ha decidit quin és el tractament a seguir existeixen diversos tipus d'intervencions pel que fa a la durada de la teràpia, aquestes són les següents:

1. Intervenció en crisi: En aquest cas la intervenció és intensa i es duu a terme durant el temps en el que la família esta en crisi. És de breu durada (menys d'un mes, diàriament) i el seu objectiu és evitar o prevenir la imminent descompensació de les relacions familiars d'un o més dels membres. És indicat en casos de crisis que causen a la família dolor intens o símptomes severs. Exemples: accidents, malaltia, mort, pèrdues, etc.

2. Teràpia familiar breu: Aquest tipus de teràpia es duu a terme amb una extensió de vint sessions i amb una durada mitjana de 5 mesos. El terapeuta és en moltes ocasions el que fixa el límit de les sessions. En les famílies que fan aquesta teràpia, existeix també una crisi però la situació és menys urgent.

3.Teràpia familiar a llarg Termini: En aquest tipus de teràpia no existeix límit de temps i les metes de la família són més ambicioses.

Amb la recerca que he fet sobre la teràpia familiar, m’he informat sobre la utilització d’aquesta i sobre la seva utilitat. Penso que sovint és una bona opció per a aquelles famílies que pateixen problemes interns i que tenen una mala relació entre elles. La teràpia familiar podria ser una solució que potser mai ens plantegem.

Mentre buscava informació, he trobat la pàgina web de la Federació espanyola d'associacions de teràpia familiar, i m’ha sorpresa gratament que hi hagi una associació que englobi aquest tipus de teràpia.
Per si us interessa, el link de la pàgina web és:

http://www.featf.org/

En aquest link, hi trobareu la tasca d’aquesta associació : “pretén ser nexe d'unió de professionals, coordinar activitats nacionals i regionals, difondre la teoria i la pràctica de la Teràpia Familiar i garantir la unitat i qualitat dels programes de formació de Terapeutes Familiars desenvolupats per les diferents associacions.”

A més, tenen una revista que a mi m’ha resultat molt interessant la qual parla sobre el dol, us deixo també el link per si us la voleu mirar:

http://www.featf.org/revistas/mosaico23.pdf

“La guardería no puede criar saludablemente a un bebé”.

“La guardería no puede criar saludablemente a un bebé”. Entrevista a Eulàlia Torras de Beà, médica, psiquiatra infantil y psicoanalista

La Vanguardia, 23 Nov 2009

Després d'haver llegit aquesta entrevista a la Vanguardia, m'he quedat força sorpresa. M'agradaria que el llegissiu i entenguessiu el perquè.

” La guardería es algo que necesitan los padres…, pero no es lo que necesita un bebé”

“Atender sus necesidades de hambre, sueño y - sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán”

“Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé”
Eulàlia Torras de Beà

Soy lo bastante mayor para acumular experiencia y lo bastante joven para seguir aprendiendo. Soy de Barcelona. Soy médica, psiquiatra y psicoanalista. Estoy casada y tengo tres hijos y seis nietos. ¿Política? Favorable a los más necesitados. ¿Dios? Eso son cuestiones privadas.

¿Qué tiene de malo una guardería?
Es algo que necesitan los padres…, pero no es lo que necesita un bebé.

¿Y qué necesita un bebé?
La cercanía cálida, constante y segura de sus amorosos padres.

Pero si los padres no pueden…
Dejan a sus bebés cada vez más tempranamente en guarderías, sin calibrar las consecuencias…

¿A qué edad entran los bebés en guarderías?
¡Con cuatro meses! Algo impensable hace 40 años…

¿Y qué consecuencias tiene esto?
Mala crianza. Asumimos como normal que nuestros bebés enfermen, ¡y no lo es!

¿Enferman por culpa de la guardería?
Multiplica las posibilidades de enfermar: el bebé está más expuesto a gérmenes… y, sobre todo, más propenso a toda afección.

¿La guardería acentúa la propensión a enfermar del bebé?
Sí. El propio hogar, los brazos de mamá y papá, un círculo reducido de personas… ¡eso es lo que fortalece emocional, cognitiva y físicamente al bebé! La guardería, en cambio, puede comprometer su desarrollo.

¿Tanto como eso?
El ingreso en la guardería lo hace retroceder temporalmente en competencias que está adquiriendo, como hablar, caminar…

¿Por qué?
Un entorno estable proporciona seguridad al bebé, seguridad que lo anima a explorar: así madura bien. Alterar su entorno le resta seguridad, lo que frena su desarrollo.

¿No está dramatizando, doctora?
Lo confirman los últimos hallazgos en neurociencias y psicología evolutiva.

¿Me los resume?
De los cero a los dos años, cuando más plástico es el cerebro, las neuronas del bebé se desarrollan según la calidad de los estímulos que recibe por interacción con las personas centrales de su mundo: abrazos, achuchones, caricias, risas, balanceos, movimientos, sonidos, voces, cantos, palabras, mimos, cariños, músicas, olores, colores, sabores…

¿Y besos?
Y besos. Todo eso sofistica y enriquece su sistema neural y nervioso, el sistema desde el que establece su relación emocional y cognitiva con el mundo y consigo mismo.

¿La guardería no da esos estímulos?
Imposible en grado óptimo, improbable en el necesario, difícilmente con la intensidad y calidad de unos papás atentos y amorosos.

Ya no existen a tiempo completo.
Y quizá por eso llegan cada día a las consultas más psicopatologías en niños cada vez menores… ¡España es ahora el tercer país que más psicofármacos receta a menores! Cortamos síntomas sin analizar causas.

También padecemos en España un elevado fracaso escolar.
Tampoco analizamos causas, preferimos castigar o etiquetar: “trastorno por déficit de atención e hiperactividad”, y medicar

Ir pronto a la guardería ¿no garantiza una mejor escolaridad ulterior?
No. Hay que escolarizar al niño justo cuando empieza a quedársele pequeño su hogar.

¿Y a qué edad sucede eso?
No antes de los tres años

¿Tan tarde?
En Finlandia los padres no están obligados a escolarizar a sus hijos ¡hasta los siete años! Y Finlandia es el país con menos fracaso escolar de Europa, vea el informe PISA.

Seguro que concurren otros factores…
El principal es que el Estado sufraga durante el primer año a los padres. Y luego permite horarios laborales intensivos o reducidos. Así, ¡los padres pueden criar a sus hijos! Y un niño bien criado en casa llegará a la escuela muy estimulado, con ganas de descubrir. Y aprenderá más y mejor.

O sea, que deberíamos mimar al bebé.
Atender sus necesidades de hambre, sueño y - sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán.

¿Y no será así si se ha criado con mucha guardería o en un orfanato?
La pobreza de estímulos empobrece su desarrollo: serán niños poco orientados, intemperantes y más agresivos, más vulnerables a la frustración, más depresivos…

Diga algo bueno de las guarderías.
Muchas tienen excelentes cuidadoras, pero repartirse entre tantos niños imposibilita la calidad de la atención personalizada.

Mejor una guardería que algún hogar.
Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé.

Envíe un mensaje a los padres.
Uno de la doctora Julia Corominas: “Dedicar tiempo a los hijos de pequeños os ahorrará mucho tiempo cuando sean mayores”. Ahorro en salud física, mental y emocional.

¿Qué haría si mandase en España?
En vez del populismo político de inaugurar guarderías, subvencionaría a los padres para que dedicasen tiempo a criar a sus hijos hasta los tres años: ¡eso sí sería progresista!En algo sí habremos progresado en los últimos 40 años…Sí: en conocimiento. Sabemos cómo optimizar el desarrollo de los niños. ¿Por qué no lo aplicamos? ¿Queremos su felicidad futura?


Realment, crec que és una entrevista que et fa reflexionar. Sempre he pensat que la guarderia era una bona opció per als pares que havien de treballar . Pensava que la guarderia era una eina perquè els nens començessin a relacionar-se amb els altres, a esdevenir comunicatius, a apendre a estar amb companys. Però és cert, com hem parlat a classes de fonaments de psicologia, que els nens necessiten crear un vincle afectiu, i el fet de que es passin tantes hores allunyats dels pares, pot ser que els afecti pel que fa a la creació d'aquest vincle.
Tot i que aquest article m'ha semblat molt convincent, no penso que les guarderies siguin del tot dolentes. Jo mateixa vaig anar a la guarderia de petita , no als 4 mesos, però si de més grandeta, ja que la meva mare considerava que havia de començar a estar en contacte amb un altre entorn, no només amb el familiar. Crec, que pel que fa a aquesta decisió, no es va equivocar. A la guarderia, vaig establir llaços que encara em duren, i vaig passar experiències de les quals en puc tenir una vaga idea.
En el meu punt de vista, aquest article és una bona eina perquè pensem sobre aquesta questió. Jo no em posicionaré pel que fa a aquest tema, ja que penso que la guarderia pot tenir tant elements positius com negatius (de fet com moltes coses en aquesta vida), i no tots els pares es poden permetre deixar de treballar.

No obstant, la meva opinió és que l'afecte és el millor regal que els podem fer als infants, i per tant vagin o no a la guarderia, els hem de cuidar i ajudar a créixer en el millor entorn possible ja que ells són el nostre futur.

L'autoestima

Avui tant a pràctiques com a teoria de Fonaments de Psicologia, hem parlat de l’autoestima. Com que té relació amb el post anterior, m’agradaria explicar què és i la concepció que jo en tinc. Per començar, m’agradaria esmentar una frase que crec que defineix molt bé aquest concepte:

"Autoestima vol dir creure en tu mateix/a "
Connie Palladino.

L’autoestima és un estat mental que es va construint segons les experiències que hem tingut al llarg de la nostra vida. Podem definir-la, també, com un sistema intern propi del que creiem, per la manera en com experimentem la vida. Aquesta, consisteix en la confiança, la valoració i el respecte per a un mateix, per tant, autoestimar-se inclou respectar als altres però també tenir harmonia i pau interior.
Molts cops, es parla de sentir-se o no autoestimat, o bé sentir-se malament amb un mateix, no valorar-se etc. En el dia a dia, hem de saber donar importància a l’autoestima i per tant hem d’acceptar els aspectes tant negatius com positius d’un mateix i així aprendre a conviure-hi.
L’autoestima, està constituïda per sentiments apresos i pensaments positius que reflecteixen una actitud positiva. Per exemple, una bona forma de motivar-me per fer una tasca és dir: "puc aconseguir-ho". En canvi adoptar una actitud pessimista com la de "no puc fer-ho", suposa no creure en mi mateixa.
Per autoestimar-nos, hem de desenvolupar l’habilitat d’assumir la responsabilitat dels sentiments, desitjos, pensaments, aptituds i interessos propis, ja que l’autoestima afecta a les nostres relacions socials i reflexa la nostra manera de ser davant de la resta de persones amb les que ens comuniquem.

M’agradaria deixar-vos un joc que he trobat per reforçar l’autoestima, s’ha de practicar amb un grup de persones, però crec que pot ser de molta utilitat a aquella gent queté tendència a tenir una autoestima baixa:

El joc del "focus"

Es fan grups de sis persones, i a cada persona se li reparteix un paper. Dins de cada grup un membre ha de ser protagonista durant dos o tres minuts, situant-se al centre. Mentre està en al centre, la resta de les persones del grup escriuen en el paper una qualitat positiva que observin en la persona que fa de "focus". Tallen la franja de paper amb la qualitat escrita i li donen. S’ha de continuar així fins que totes les persones hagin estat focus. Després en cada grup es comenten les qualitats positives de cadascú.

Finalment us voldria deixar, també, el link d'un programa molt curt, que defineix molt bé tot el que té a veure amb l'autoestima:

http://www.youtube.com/watch?v=xOtWoxQFptk&feature=related

El complex d'inferioritat

El complex d’inferioritat és una patologia considerada com a "menor" que avui en dia afecta a moltes persones de la nostra societat. Tot i la categoria que li han donat, pot esdevenir un factor de desequilibri psíquic de la persona, pot provocar la desestabilització personal, diversos problemes educatius etc.
Aquest complex pot sorgir en persones que tendeixen a tenir un conflicte amb la seva identitat i per tant no poden evitar comparar-se amb altres persones. Aquest no només afecta a les persones adultes sinó que també pot resultar una patologia per a molts infants. Podríem dir que afecta greument l’autoestima de les persones, un factor vital per a la nostra felicitat.

"Los sentimientos de inferioridad surgen cuando uno cree no ser lo que debiera. Pueden provenir de compararse con otros y considerar que no se los iguala"
Dr. Clyde M.Narramore.

Les persones que tenen aquest complex,estan segures de tenir trets que són indesitjables i creuen que la resta de la gent també ho pensa. Aquestes persones creuen que són menys intel·ligents que la resta, que són menys "agraciats", que tenen menys diners etc. Totes aquestes característiques porten a la persona a pensar-se que esta menys capacitada per les activitats que es duen a terme durant el dia a dia.

Segurament molts de nosaltres ens hem sentit més d’un cop inferiors a la gent que ens envolta, no perquè no creguem en nosaltres mateixos sinó per algun fet puntual. Crec que l’autoestima, per aquest motiu, és un factor molt important que tots nosaltres hem de tenir en compte quan ens sentim així. Per tant no ens hauríem de despertar cada dia i pensar que el més important que tenim som nosaltres mateixos i que per això ens hem de cuidar i ser el més feliços possible?!

"El experimento"

En el tercer post del blog, m’agradaria deixar-vos el link d’una pel•lícula que es titula “El experimento”: http://www.divxonline.info/pelicula-divx/2027/El-experimento/ (Al cap de 72 minuts, la pel·lícula es para i has d'esperar 52 minuts perquè continuï).

Penjo també el link del tràiler per si en voleu veure una per sobre la trama de la pel·lícula:http://www.youtube.com/watch?v=kgrMD6d_4N0

Aquesta és una pel•lícula realitzada pel director Oliver Hirschbiegel a l'any 2001 i esta basada en fets reals és a dir que l'experiment que podem veure és verídic.

La pel•lícula tracta d'un grup de psicòlegs que es proposa realitzar un experiment amb persones reals per veure la capacitat d'adaptació que aquestes poden tenir vers la realitat que ells els hi imposen i la seva reacció davant el tipus de situacions que se'ls poden representar en un rol determinat , per això, decideixen posar un anunci al diari demanant persones disposades a participar-hi a canvi d'una quantitat de diners. Després de que la gent interessada s’hi presenti (entre ells s’hi troba Fach,el protagonista de la pel•lícula) els divideixen en grups i a uns els toca ser presos i als altres policies. Amb tot això comença l'experiment, al principi tant els guàrdies com els presos es mostren serens i no abusen del seu paper, però a mida que van passant les hores els guàrdies han de fer ús de la seva autoritat perquè tots es posin realment en l'experiment, i perquè els respectin.

Aquesta pel•lícula, esta basada en fets reals. Tot i que hi ha algunes modificacions, l'experiment va ser dut a terme pel doctor Zimbardo a la Universitat de Standford l'any 1971 amb estudiants d'aquell mateix centre. Per a fer possible l'experiment real, es va construir una presó sota la universitat de psicologia i es va procurar que hi hagués un ràpid ritme d'adaptació tant pels presos com pels policies per tal de que els investigadors poguessin observar i estudiar el seu comportament. L’experiment es va haver de suspendre al cap de 6 dies ja que els guàrdies van començar a agafar un rol de superioritat vers els presos.

La conclusió que en van treure d'aquest experiment, era que hi havia tres tipus de guàrdies i tres tipus de presos:

Guàrdies:

-Durs: Els que no donaven privilegis en cap condició. Ex: Venus-Bons:

-Els que feien favors: Ex: “El policia bo”-Hostils:

-Els que tenien un comportament arbitrari.

Presos:

-Rebels: Els que es queixaven de l'autoritat que els imposaven. Ex: Fach

-Dèbils: Els que patien crisis nervioses, atacs d’ansietat...Ex: nº69

-Els obedients: Els que no es posaven en problemes...Ex: “El company d'habitació.

La conclusió principal que jo he tret d'aquesta pel·lícula és que cada persona té un caràcter diferent i per tant s'adaptarà més o menys en el rol que li pertoca o bé s'hi implicarà més. El que queda molt clar per això és que tots acaben assumint el paper que se'ls assigna i per això la situació arriba fins a aquest extrem, perquè els policies es creuen realment que és la seva professió i els presos es creuen realment que la seva llibertat està condicionada pels policies.

Les fòbies

"¡Vamos, Marisa!", gritaron todos los niños de quinto grado desde a dentro de los grandes ascensores. "Apresúrate. ¿No quieres llegar al último piso?"

Marisa tenía una expresión apesadumbrada y pensó para sí misma: "Por supuesto que quiero llegar. Ésa es la razón por la que vine a este viaje de estudio". Pero cuando miró hacia donde estaban sus amigos, sintió celos. ¿Cómo era posible que ninguno de ellos estuviera aterrorizado de subir en el ascensor?

"Estoy bien", dijo tan alegremente como pudo. "Iré por las escaleras y me encontraré con ustedes arriba". Cuando se dio cuenta de todos los pisos que tendría que subir, no se sintió demasiado feliz. Pero respiró hondo, aliviada, al saber que no tendría que tomar ese terrorífico ascensor.

Ja que avui a classe de pràctiques hem parlat de les fòbies, m’agradaria que l’entrada del blog d’avui parlés d’aquestes. Però abans de mirar la definició de fòbia, o concretar-ne els tipus, m’agradaria remuntar-me a l’origen d’aquesta paraula. La paraula fòbia, prové de la mitología grega , i per tant en grec s’escriuría: φóβος. I tant per a ells com per a nosaltres significa por, pànic o temor. En la mitología, com diu el seu nom , aquest curiós personatge era la por en persona , fill d’Ares i Afrodita, solia acompanyar a altres llegendes com Deimos i Enio a batallar.

Després de conèixer una mica els orígens grecs d’aquesta paraula, m’agradaria començar definint fòbia des del meu punt de vista. En la meva opinió, jo diria que es tracta d’una por desmesurada cap a un objecte o espai, portada als extrems, que et pot portar conseqüències físiques com atacs d’angoixa etc. Una definició científica d’aquest concepte, en canvi, podria ser: és un trastorn de la salut emocional que es caracteritza per la por intensa vers a objectes o situacions concretes com per exemple insectes o llocs tancats. Així doncs, les dues definicions estan d’acord en que la fòbia posa a les persones en situacions de por intensa quan entren en contacte amb un determinat factor. Buscant els tipus de fòbia, n’he trobat de molt curiosos:

-Acrofòbia: por a les altures

-Agorafòbia: por als llocs oberts.

-Antropofòbia: Por a les persones o a la societat.

-Aracnofòbia: por a les aranyes

-Autofòbia: por de quedar-se sol.

-Bogifòbia: por als follets.

-Claustrofòbia: por als llocs tancats.

-Crometofòbia o Crematofòbia: Por als diners i valors de capital.

-Efebofòbia: temor cap als joves o adolescents.

-Francofòbia: por dels francesos.

-Gamofòbia: por al matrimoni.

-Hemofòbia: por a la sang.

-Homofòbia: temor, desgrat o odi cap a l'homosexualitat (també existeixen la lesbofòbia, la

bifòbia i la transfòbia).

-Islamofòbia: temor a les cultures islàmiques o musulmanes.

-Lalofòbia: por a parlar amb les persones o al públic en general.

-Necrofòbia: por als morts/cadàvers.

-Ponofòbia: por a fer qualsevol treball.

-Quimiofòbia o chemofòbia: prejudici contra les substàncies amb sabor artificial.

-Sexofòbia: Por al sexe, o a algunes de les seves pràctiques.

-Telefonofòbia: por als telèfons.

-Venustrafòbia: por a les dones boniques.

-Xenofòbia: temor o desgrat en contra dels estranys o estrangers.

-Zemifòbia: temor als talps.

Fent aquesta entrada al blog, m’he adonat de que hi havia fòbies de les que mai havia sentit a parlar, per això crec que és un tema molt curiós.

L'educació emocional

Qualsevol pot enfadar-se, això és molt senzill.
Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte,
En el moment oportú, amb el propòsit just i del mode correcte,
Això certament, no resulta tan senzill.

Aristòtil

Com molt bé diu Aristòtil, ens és molt fàcil emocionar-nos, despendre allò que sentim, encara que és més difícil controlar-ho, saber trobar la mesura i el moment. Voldria referir-me a les emocions per anar més enllà, per introduir un procés anomenat educació emocional. M’agradaria esmentar que aquest és un procés educatiu que ajuda a poder controlar i reconèixer tant els sentiments propis com els dels altres.
Després d’haver dedicat el meu treball de recerca a estudiar l’educació emocional vaig comprendre moltes coses pel que fa al món de l’educació i d’aquest procés en concret. De fet, vaig poder comprovar com nens de set anys explicaven tot el que sentien, coses que a vegades et feien posar la pell de gallina, però el millor era el motiu, ho explicaven perquè sabien que entre els seus companys trobarien comprensió i implicació, i sobretot ajuda. Amb tot això vaig veure que aquells nens eren capaços d’utilitzar l’empatia, ser solidaris, ajudar, comprendre i sobretot valorar les persones tal i com són, i per això vaig arribar a la conclusió que l’educació emocional podria portar a la nostra societat per bon camí.

Perquè entengueu una mica les activitats que aquests nens realitzaven, penjaré un conte que a mi em va agradar molt, es titula “Regals de ràbia i rancúnia”.

Ell era un professor compromès i recte, conegut també pels seus alumnes com un home just i comprensiu. En haver acabat les classes del darrer trimestre, abans de les vacances d’estiu, mentre el professor organitzava uns documents damunt la seva taula, se li va acostar un dels seus alumnes i de manera desafiant li va dir:
-Professor, si estic content d’haver acabat les classes és perquè no hauré d’escoltar més ximpleries i podré descansar de veure la seva cara avorrida.
L’alumne estava plantat, amb semblant arrogant i a l’espera que el professor reaccionés ofès i descontrolat.
El professor mirà a l’alumne per un instant i tranquil•lament li va preguntar:
-Quan algú t’ofereix alguna cosa que no la vols, la reps?
L’alumne es va quedar desconcertat per la calidesa de la sorprenent pregunta.
-Per suposat que no – va contestar amb un to despectiu el noi.
-Bé- va prosseguir el professor- quan algú intenta ofendre’m o em diu alguna cosa desagradable, m’està oferint un “regal”. En el teu cas, és una emoció de ràbia i rancúnia que puc decidir no acceptar.
-No entenc a que es refereix- va dir confús l’alumne.
-És molt senzill –va replicar el professor-. Tu m’estàs oferint ràbia i menyspreu i si jo em sento ofès o em poso furiós, estaré acceptant el teu regal. I jo, amic meu, de veritat, prefereixo obsequiar-me la meva pròpia serenitat. La teva ràbia passarà, però no tractis de deixar-me-la, perquè no m’interessa –va concloure el professor en to amable-. Jo no puc controlar el que tu duus al teu cor, però depèn de mi el que jo li carrego al meu. Cada dia, en qualsevol moment, tu pots triar quines emocions o sentiments vols posar dintre teu, i el que triïs, ho tindràs fins que decideixis canviar-ho, perquè és tan gran la llibertat que ens dóna la vida, que fins i tot tenim l’opció d’amagar-nos o ser feliços. Que tinguis bones vacances!